| Ajuntament d'Amposta
Desembre 2001
M. Mar Villalbí i Xavier Ribas
MUSEU DEL MONTSIÀ
L’activitat industrial a l’àrea de la desembocadura de l’Ebre a finals del segle XIX estava lligada al sector primari: transformació del producte i subministrament d’allò que es necessitava per produir. Els principals camps eren l’alimentació, la construcció, les químiques… Dins el ram de la indústria alimentària hi destaca el sector de l’oli d’oliva, l’enològic, l’assosser i les farines en general.
Al tombant del segle es reconverteix el fracassat projecte de canalització de l’Ebre, que pretenia donar sortida al mar a l’Aragó, en el canal de la Dreta i es comença a bastir, a tot el Delta, una xarxa de séquies i canals de desguàs que possibilita el regatge. El 1912, entra en servei el canal de l’Esquerra, estenent-se el sanejament per tot el Delta. Aquestes infraestructures bàsiques, juntament amb l’aixecament, el 1860, de la prohibició de conrear arròs, va permetre el cultiu d’aquest cereal. Aquest fet comporta la progressiva colonització d’un ampli territori deltaic que, per les seves característiques, començà a dedicar-se majoritàriament al conreu de l’arròs.
Al tram final de l’Ebre, la industrialització s’adaptà a la producció agrària, que també s’iniciava en aquell moment: el nou conreu, l’arròs, demandava noves fàbriques elaboradores, els molins arrossers.
Aquests es van ubicar a les poblacions properes a les explotacions agrícoles, com Amposta, Tortosa, l’Aldea, Sant Jaume d’Enveja, Sant Carles de la Ràpita o Vinaròs, així com, de vegades, a les mateixes explotacions, com a l’illa de Riu o a l’illa de Buda. Inicialment, es tractava d’una indústria amb capital privat, de tipus familiar, que ocupava un sector reduït de mà d’obra total; posteriorment, per tal de trencar el monopoli de preus i condicions dels molins privats, es van agrupar petits i mitjans agricultors creant les cooperatives. La primera fou la “Cámara Arrocera de Amposta”, l’any 1927, les altres cooperatives de la zona varen néixer a partir dels anys 50, moment en què els industrials traslladen el negoci cap a l’àrea del Guadalquivir.
Els molins són una part representativa del procés d’industrialització de les nostres terres. Adquireixen una estructura arquitectònica estretament relacionada amb el sistema de treball i d’acord amb l’època, planta rectangular i creixement vertical amb l’ús de materials com els maons o les columnes de ferro. Ràpidament s’arrelen dins l’entramat urbà i social de la població. El fumeral com a imatge característica i la sirena com a so identificador es convertiran en els seus símbols.
D’altra banda al seu interior s’hi reflectirà el progrés, la modernitat i la tècnica en la maquinària (llímpies, cribadores, esquelladores, ventiladors, cons blanquejadors, nòries, polidores, ensacadores, etc.) i en l’aprofitament de les noves fonts d’energia-màquina de vapor, gasogen, motors dièsel o elèctrics…- sempre combinades amb la turbina, part fonamental on es generava el moviment de rotació transmès pel complicat entramat d’eixos volants, corretges, etc. amb la principal missió de moure la maquinària per convertir l’arròs crosta en arròs blanc, llest per vendre.
Sant Carles de la Ràpita és un bon exponent d’aquesta evolució industrial: el molí de Vicentet, també conegut com el molí de Vicentico o d’Aragonés, fou creat abans de l’any 1910, i funcionava gràcies a la força que li subministrava una màquina de vapor, podent, per tant, enquadrar-lo dins l’etapa inicial dels molins arrossers. Els molins d’Isidre i del Barri, amb motors de gasogen, són bons exemples de la petita indústria elaboradora d’arròs de mitjans del s.
XX, i el gran molí d’ARDE, d’inicis dels anys cinquanta, fou un referent de la tecnologia més moderna de l’època.
Als ulls actuals, pot sorprendre que Sant Carles arribés a tenir tres molins arrossers funcionant al mateix temps (el molí de Vicentet es cremà durant la Guerra Civil i no tornà a funcionar); sens dubte, aquesta profusió de molins s’ha d’emmarcar en la bona situació de Sant Carles pel que fa els canals de distribució del producte: tant per la projectada línia fèrria de la Val de Zafan com, sobretot, per la presència del port dels Alfacs, Sant Carles de la Ràpita esdevenia el lloc ideal des d’on exportar l’arròs blanc que sortia dels molins. Elaborar aquest arròs prop de la principal plaça exportadora significava una reducció de costos i un clar aprofitament de les
oportunitats comercials.
El molí de Vicentet
La indústria dels molins a Sant Carles de la Ràpita es remunta a l’any 1880, quan Bartolomé Rochi Bonfill, calafat i propietari d’un molí fariner de barques a Tortosa, sol·licita a la Reial Companyia de Canalització i Regs de l’Ebre l’autorització per establir-lo a uns tres-cents metres de l’Enclusa.
Però el primer molí arrosser de Sant Carles fou el molí de Vicentet, conegut també com el molí de Vicentico o el molí d’Aragonés. Situat al carrer de Vista Alegre, enfront del port, caracteritzava amb la seva alta xemeneia, escapçada fa uns anys, la façana marítima de Sant Carles.
El molí, fundat abans de 1910 pel valencià Vicente Aragonés, funcionava amb una màquina de vapor, a partir de la combustió de pallús, que donava una força de 25 CV, suficient per moure les seves dues moles i també la fàbrica de gel adjacent. Al 1910, la seva producció s’apropava als 2.000 kg d’arròs blanc diaris.
Cremat el 1938, el molí ja no tornarà a funcionar: les instal·lacions foren arrendades a Arrocerías Reunidas del Ebro, SA (ARDE) el 1939. El 1942, la vídua de Vicente Aragonés es vengué les calderes i altra maquinària del molí que havia quedat inservible, i el 12 de maig de 1945, després de llargues negociacions, el molí fou definitivament comprat per ARDE per 350.000 ptes. Finalment, les instal·lacions foren adquirides a l’entorn de 1950 per la família Capilla, que seguiren amb la fabricació de gel, i pels germans Carcellé, que hi instal·laren unes drassanes.
El molí d’Isidre
Isidre Bel Agramunt decidí construir el conegut molí d’lisidre el 1926, amb l’objectiu d’aprofitar les posibilitats comercials que generava la línia fèrria de la Val de Zafan, de nou impulsada per Primo de Rivera, que havia d’arribar fins el port dels Alfacs.
El molí funcionava amb un motor de gas pobre, de la casa anglesa CROS-SLEY, de 70CV,i la seva maquinària consistia en una esquelladora i tres cons blanquejadors, de la casa IMAD.
A més, disposava també d’una mola, amb la qual s’elaborava farina de blat i de panís.
Era un molí petit, d’una sola planta, situat a l’entrada del poble, venint d’Amposta, i portat bàsicament per la pròpia família Bel. La distribució de l’arròs, centrada a les comarques properes, era realitzada pel fill d’Isidre Bel. S’han documentat també vendes d’arròs a València, Saragossa o Gi-jón. La mort d’Isidre Bel, l’any 1934, provocà que la seva vídua arrendés successivament el molí a diferents persones: al seu fill, a Hernan Subirats i a Antoni Boet. El maig de l’any 1939, Hernan Subirats, que en tornava a ser l’arrendador, va cedir els seus drets a ARDE.
Però l’existència, dins el mateix grup empresarial, del molí del Barri, amb més capacitat productiva, va fer que s’hi anés concentrant l’activitat, i el molí d’Isidre va deixar de funcionar definitivament cap a l’any 1945. Abandonades, les instal·lacions foren enderrocades per la família Bel l’any
1982-83, i al solar on s’aixecava el molí encara avui poden veure’s les runes.
El molí del Barri
El 1921, al carrer Sant Isidre, entre els actuals carrers Sénia i Galera, la societat anomenada “Canício, Murall i Beltran” va fundar el molí del Barri, el qual incloïa també una fàbrica de gel.
En un edifici de tres plantes, el molí funcionava gràcies a dos motors de gas pobre, de la marca anglesa CROSSLEY, que produïen l’energia a partir de la combustió de la clofolla d’arros. La maquinaria es composava d’una esquelladora i cinc cons blanquejadors, tot de la casa IMAD.
Hi treballaven unes vuit persones, i podia arribar a produir uns 40.000 quilos d’arròs blanc al dia. L’activitat al molí començava cap el 15 de setembre, i la jornada laboral es dividia en dos torns, parant durant unes hores, a la nit, a fi de netejar la caldera. La temporada s’acabava al mes de juny.
El juliol de 1939, el molí del Barri i la seva fàbrica de gel foren arrendats a ARDE, per un Iloguer total de 25.000 ptes. anuals, i per a aquesta societat va treballar fins el 1957-58, tot i que, a principis d’aquella dècada, ARDE hacia construït el seu gran molí als afores de la població. A la dècada dels anys setanta, les instal·lacions del molí del Barri foren enderrocades i els terrenys urbanitzats.
El molí d’ARDE
Arrocerías Reunidas del Ebro, S.A.
(ARDE), fou una societat creada el març de 1939 amb l’objectiu d’unificar els interessos dels industrials privats de la zona, que veien perillar la seva privilegiada situació dins el sector arrosser amb la creació, l’any 1927, de la Cambra Arrossera d’Amposta. Acabada la guerra, el nou règim intervé la collita d’arròs i limita en gran manera l’autonomia de les cooperatives, i ARDE, com associació d’industrials, inicia una intensa activitat: al setembre del mateix 1939, la societat manifesta haver comprat o arrendat tots els molins privats de l’Ebre, excepte el molí de Carsi a Vinaros, i decideix concentrar l’activitat en uns pocs, mantenint la resta tancats.
A principis de la dècada dels cinquanta, ARDE construeix un molí de nova planta a l’entrada nord de Sant Carles de la Ràpita, molt a prop del molí d’Isidre. Inaugurat el 1953, el moli d’ARDE, qualificat com “el més modern d’Europa”, disposava de dues seccions paral·leles, cadascuna d’elles moguda per un motor elèctric de 80 CV, i es composava de dues esquelladores i quatre cons blanquejadors de la casa IMAD.
Però la forta inversió realitzada no donà els resultats esperats: l’alliberament parcial de l’arròs, el 1951,1 la creació de noves cooperatives al Delta, a la segona meitat dels anys cinquanta, van provocar que ARDE traslladés les seves activitats a la zona d’Andalusia, i el molí es va aturar.
Les seves àmplies instal·lacions, encara avui existents -un gran edifici i magatzems- foren dedicades a diferents usos industrials i en l’actualitat estan desocupades.
Fotografies d’arxiu:
